Entrevista
feta durant l’Encontre de Nadal de la JONC al Teatre Auditori de Salou (TAS) al
director convidat, Karl Anton Rickenbacher
Autor: Josep Molina
Torna per segona vegada a la JONC com a
director convidat. Com va l’Encontre de Nadal? Com veu els joves músics
d’aquesta edició?
Com que
sóc una persona positiva, per mi cada any és el millor any. Però aquest és
realment una edició excel·lent perquè tinc la sensació que tot va més ràpid.
Els assajos van més ràpid. Encara queden cinc dies per acabar i alguns passatges
ja estan llestos. Per tant, a partir d’ara hem de trobar la possibilitat de fer
un passatge perfecte i un altre de perfecte i ajuntar-los, des de la primera
part fins l’última part de la simfonia. Tot ha d’anar alhora.
Quina col·locació li agrada més per
aquest tipus de repertori?
He de
dir que la posició de l’orquestra de corda amb els primers violins a l’esquerra
i els segons violins a la dreta és absolutament perfecta. Perquè aleshores
tenim a l’esquerra, la melodia i el baix (violoncel i contrabaix) i, a la part
dreta, les veus principals. Un dels millors compositors del segle XX, Olivier
Messiaen, quan vaig fer aquesta disposició va donar-me les gràcies i em va dir
que és així era com ell havia pensat la seva música i és així com sona
millor.
Vostè que ha estat director convidat de
prestigioses orquestres de tot el món, exigeix el mateix a una orquestra
professional que a una de jove?
La
diferència entre una orquestra jove i una de professional és que amb la
professional, com a molt, tens tres dies per assajar. Amb la Filharmònica de
Londres només tens dos dies, ja que el segon ja és l’assaig general i al vespre
ja hi ha el concert. Per tant, he de preveure que tant ells com jo ja coneixem
la música.
Amb la JONC tenim dues setmanes o deu
dies, per tant, comencem amb un nivell més baix, però al final el resultat ha
de ser el mateix perquè fem la simfonia de Bruckner i la simfonia de Bruckner
ha de ser perfecta.
Com veu el projecte pedagògic de la
JONC, havent vist altres formes de treballar amb joves músebert Von
Karajan. Què destacaries formes de treballar amb joves músics arreu ics d’arreu del món?
El que
et puc dir, perquè he dirigit en altres llocs, és que m’encanta treballar amb
joves músics. Ho he fet al Conservatori Superior de música de França, que té la
millor orquestra jove nacional, o amb altres orquestres internacionals. Però la
feina del Manel Valdivieso i el seu equip és absolutament única. Els felicito
pel que han establert a Catalunya, perquè donen la possibilitat que vinguin
professors d’arreu. Hi tinc una gran
admiració, i és per això que sóc aquí. Així també ajudo el Manel i la JONC a
mantenir el nivell de qualitat. I espero, ara que esteu celebrant el vintè
aniversari, que la JONC mantingui el mateix nivell quan celebri el 40è
aniversari, quan jo ja no podré venir perquè aleshores en tindré noranta!
Què els recomanaria als joves músics
per millorar i fer-se un lloc com a intèrprets?
He de
dir que estic molt i molt trist de sentir que a l’Estat espanyol el 50% dels
joves no tenen feina. Trobo que és desastrós un país que no dóna opcions de
feina als joves amb talent. Als músics
ja els vaig dir que si no troben lloc en orquestres professionals intentin
crear la seva pròpia formació o que facin de professors. Perquè nosaltres
necessitem la música. La música canvia el curs del món.
Per
exemple, Barenboim ha aconseguit que músics israelians i palestins toquin plegats en una mateixa orquestra quan encara
estan en guerra. Per a mi, aquesta és la missió: desitjo que aquests músics
puguin trobar el seu lloc per fer el que és més important per a ells.
Que vostè sigui amb la JONC és una sort
pels joves músics, però i vostè, n’aprèn alguna cosa d’ells?
Si
comences arc avall, la primera nota és perfecta però l’última no ho és. Si
comences arc amunt, l’última nota és
perfecta però la primera no ho és. L’altre dia quan estava assegut a la
catedral de Barcelona vaig dir-me, per què no ho barregem? I avui ho he
intentat. Era la primera vegada a la vida que ho feia i és perfecte! Per tant,
sempre aprenc alguna cosa. No hi ha una única manera d’arribar a un resultat,
n’hi ha diverses.
Per què heu escollit aquest programa
pels concerts de l’Encontre?
Hem
triat Lutoslavski perquè és el centenari del seu naixement. El Manel Valdivieso
ho va proposar. Jo volia fer una obra de
Messiaen però trobo que hauria estat massa difícil fer una segona peça
d’orquestra. Crec que és ideal haver escollit una obra en què només han de
tocar les cordes. Per altra banda, també volia que la JONC conegués el
compositor viu més important, l’Henri Dutilleux i hauria vingut perquè és amic
meu, però hauria estat massa difícil i no volíem convidar-lo si el resultat no
era perfecte. Però a llarg termini, la idea era tenir un Brahms composat en la
mateixa època que Bruckner va fer aquesta simfonia. A més la peça de Lutoslavski és música d’enterrament i, de
fet, el segon moviment de la peça de Bruckner també és música fúnebre.
Així
doncs, tenim l’obertura tràgica de Brahms, després música fúnebre per la mort
de Béla Bartók i, finalment, la música de Bruckner sobre la mort de Richard
Wagner. Per tant, tot el programa convergeix. També és una peça contemporània.
Una vegada vaig conèixer en Lutoslavski i sempre he volgut homenatjar-lo, per
tant, estic molt content de poder-ho fer.
Vostè va ser alumne d’Hebert Von
Karajan. Què destacaria
del seu mestratge?
Per a
Karajan tot era so, sempre so. De vegades massa. De Karajan vaig aprendre com
crear so i com fer que els músics toquessin per entregar aquest so. De Karajan vaig aprendre el so i sentir la música
al braç. Que un director no és un agent de trànsit sinó un creador de so.
