La reconeguda soprano
Maria Bayo, solista convidada en el concert inaugural del Festival
Internacional de Música de Cantonigròs que comptarà amb la JONC i les corals
Sant Jordi i Canigó, ens regala els 10 minuts de pausa que ha fet Valdivieso
entre peça i peça a l'assaig final que ha tingut lloc a l'ESMUC. Bayo arriba
pausada, s'inclina al piano i somriu. Després seiem i comença la conversa.
Modula la veu però les paraules que diu són intenses i crítiques si cal.
El concert de
demà a Cantonigròs serà la segona
col·laboració que fa amb la JONC i aquest festival després del concert d'ara fa cinc anys. Que repeteixin és un bon senyal...
Repetim perquè la primera vegada va
ser fantàstic. Em sembla que és important que artistes que hem tingut una
carrera i que encara estem a l’escenari tinguem l'ocasió de col·laborar amb el joves que
estan començant a fer la seva. Em fa molta il·lusió perquè són joves i tenen moltes
ganes i es nota de seguida.
Amb què ho
nota? Em podria posar un exemple?
Es nota que en un primer moment
estan tots molt atents. I la segona vegada que tornes a fer la mateixa obra hi
ha hagut un avenç. I això és molt satisfactori per a una cantant, per a una
solista: veure que han captat la teva forma i que t’acompanyen.
S’hi sent
còmode, doncs, cantant amb la JONC?
Sento que m’estan escoltant i que
m’estan acompanyant, i això és més complicat. Quan fas un concert amb piano és
molt fàcil que el pianista estigui amb tu. Però en una orquestra, que són cent
i escaig de persones, que tots els instruments funcionin com un de sol per
embolcallar la solista i sentir-la i sentir-se ben acompanyat és molt
gratificant.
Què li han
semblat aquest dos dies d’assajos previs amb l’orquestra?
Bé, però sempre li dic al Manel
Valdivieso (director artístic de la JONC) que em semblen pocs dies. Em sembla que
podríem haver fet un dia més perquè així hauríem pogut anar amb més
tranquil·litat. En dos dies és tot molt condensat i ja li he dit que la propera
vegada estic disposada a venir més temps perquè a mi no em fa res assajar més. A
mesura que fas més assajos, hi ha més compenetració i més unió amb tot l’equip.
A l’Encontre
hem parlat del poder transformador de la música. Us transformarà el concert d'aquest dijous a L'Atlàntida de Vic?
Això és màgia. De vegades passa i
d’altres no. Però estic d’acord amb què la música ajuda a transformar les
persones perquè, en certa manera, nodreix el públic i nosaltres també ens
nodrim com a músics.
I en el seu
cas, com a soprano solista, com ho viu?
Jo cada vegada que faig un concert
em nodreixo perquè és el que més m’agrada fer i poso el 100% de mi cada vegada.
Sempre dic que a l’acabar un concert estic buida perquè ho he donat tot,
l’energia, i això el públic ho recull i també l’orquestra. I hem de buscar la
cultura encara que no sigui, de vegades, rendible com aquest polítics volen que
sigui. La música no ha de ser rendible, han de ser rendibles altres coses
interiors que fan l’individu millor, que el fan ser millor persona.
Però els joves
que comencen es troben un panorama molt difícil... què els recomana?
Penso que el qui té ganes i
perseverança tira endavant si realment el que li agrada és la música. Hi ha
moments de debilitat com en totes les professions. Lògicament el nostre país no
és un país on hi hagi molta activitat musical i en aquests moments estem en un
perill total perquè amb totes aquestes retallades –i encara se n’estan fent més!-...
La falta d'inversió
ens pot fer perdre tot el que s’ha aconseguit en els darrers anys?
Jo vaig fer els meus sis anys de
conservatori aquí i, com que pensava que no estava prou madura per començar la
meva carrera i com que aquí no hi havia res, vaig marxar a Alemanya a millorar els
meus estudis. En aquests últims 25 anys hem avançat molt i la por que tinc ara
és que tornem a anar enrere i que tot el que hem fomentat (ha millorat molt el
factor musical a l’Estat) no només s’estanqui sinó que vagi a menys. És un
gran perill i per això crec que hem d’apostar fort per la cultura i per la música.
